Des de la finestra, un cel fet a grapats blaus i rovellats sorprèn la meva mirada passejant agafada de les ales dels estornells que volen escampant-se com si fossin bocins de paper cremat en un foc mal encès, per trobar-se de nou en un desconcert acotat mentre esquiven els núvols, que corren empentats per l'alè fred, ardent del vent del nord i els deixa marques tintades de roig profund.
La meva ment es deixa revoltar com un paper lleuger fins arribar allà on els ocells juguen a amagar-se dels cops apressants d'un aire enutjat. I és llavors quan el cel deixa que el vent em parli , em regali instants amarats de la teva veu, i la fosca amant d'un capvespre acolorit que ha arribat sense fer soroll, es pugui emportar tots els neguits.
